L’al·legació de constitucionalitat de la llei com a clau per a l’accés directe a la jurisdicció contenciosa administrativa.

En la seva sentència de 21 de maig de 2018, la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem ha fixat la següent doctrina:

“Els articles 108 LBRL, 14.2 LRHL i 25.1 LJCA, en relació amb els articles 24.1 i 106.1 CE, han de ser interpretats en el sentit que: «Quan es discuteix exclusivament la inconstitucionalitat de les disposicions legals que donen cobertura als actes d’aplicació dels tributs i restants ingressos de Dret Públic de les entitats locals, qüestió respecte de la qual aquestes no tenen competència per pronunciar-se o per proposar-la a qui té competència per a això, quedant constretes a aplicar la norma legal de què es tracti, no resulta obligatori interposar, com a pressupost de procedibilidad de l’ulterior recurs contenciós-administratiu, el corresponent recurs administratiu previst com preceptiu »”

El cas que ha motivat la sentència és el següent: una societat mercantil recorre directament davant el jutjat contenciós-administratiu la liquidació realitzada per l’Ajuntament de Càceres en concepte d’impost municipal sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (l’anomenada “plusvàlua”). L’únic fonament d’aquest recurs és la inconstitucionalitat del precepte legal que dona cobertura a aquesta liquidació. El jutjat inadmet el recurs per no haver-se esgotat la via administrativa prèvia, de caràcter preceptiu segons la llei aplicable i el Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura confirma la decisió.

Doncs bé, en la sentència que comentem el Tribunal Suprem anul·la les resolucions judicials al·ludides perquè considera que els preceptes legals aplicables s’han d’interpretar de manera diferent. Concretament, cal interpretar que no pot exigir l’esgotament de la via administrativa prèvia quan aquest mecanisme no pot donar resposta a la pretensió del recurrent. En efecte, l’Ajuntament no pot plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, com sí que ho pot fer un òrgan judicial. En conseqüència, en aquests casos la via administrativa prèvia acaba convertint-se en un mer “peatge” manifestament inútil, que és contrari al dret fonamental a la tutela judicial efectiva.

Si bé aquesta sentència és molt innovadora, cal tenir en compte que només es pronuncia respecte als preceptes legals aplicables al cas que l’ha motivat.

Veure sentència