STS 5037/2015, de 23 de novembre (Secció 2a). El Tribunal Suprem ratifica que la contraprestació que paguen els usuaris del servei d’abastament domiciliari d’aigua potable té la naturalesa de taxa administrativa, independentment de qui presti aquest servei.
En una consolidada i pacífica doctrina jurisprudencial, dictada amb posterioritat a la promulgació de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, el Tribunal Suprem conclou que la contraprestació que satisfan els usuaris del servei d’abastament domiciliari d’aigua potable té la naturalesa jurídica d’una taxa administrativa, tant si aquest servei és prestat directament per l’ens local (encara que sigui mitjançant una personificació jurídica privada) com si és prestat indirectament per un tercer (com ara un concessionari del servei).
En aquesta doctrina jurisprudencial el Tribunal Suprem es fonamenta en la doctrina del Tribunal Constitucional —derivada de la STC 185/1995, de 5 de desembre, dictada en relació amb la Llei 8/1989, de 30 d’abril, de taxes i preus públics—, segons la qual la forma o el règim de prestació d’un servei per part del seu titular no afecta a la naturalesa de la contraprestació i que allò essencial és determinar si estem davant d’una prestació coactiva d’un servei de caràcter obligatori, indispensable o en règim de monopoli.
Aquesta conclusió es va posar en dubte quan, en virtut de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible, es va suprimir el segon paràgraf de l’article 2.2.a) de la Llei general tributària, en el qual s’establia que s’havia de considerar que un servei es prestava en règim de dret públic quan això es feia per mitjà de qualsevol de les formes previstes per la legislació administrativa per la gestió del servei públic i la seva titularitat corresponia a un ens públic. En concret, amb la supressió d’aquest paràgraf, semblava que es podia recuperar la doctrina jurisprudencial tradicional del Tribunal Suprem anterior a la promulgació de la Llei general tributària en la qual es distingia la naturalesa jurídica de la contraprestació dels serveis públics en funció de si eren prestats directament per un ens públic (en aquest cas, es consideraba una taxa) o bé per una empresa privada, com ara una societat municipal o un concessionari (en aquest cas es considerava una tarifa privada) . En aquest sentit, per exemple, es va pronunciar la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Economia i Hisenda, de 26 de juliol de 2011.
El Tribunal Suprem, però, ha posat fi a aquest debat en la sentència que es comenta —per bé que amb el vot particular contrari de dos magistrats—, en la qual insisteix que, malgrat la modificació de l’article 2.2.a) de la Llei general tributària, la contraprestació dels serveis públics (i concretament del servei d’abastament domiciliari d’aigua potable) té la naturalesa jurídica d’una taxa administrativa, encara que el servei sigui prestat per una entitat que actuï en règim de dret privat, de conformitat amb l’esmentada doctrina constitucional i la regulació de les taxes locals continguda en el Text refós de la Llei d’hisendes locals, aprovat pel Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.