STC 233/2015, de 5 de novembre. El Tribunal Constitucional resol el recurs d’inconstitucionalitat núm. 5012-2013 interposat pel Grup Parlamentari Socialista del Congrés dels Diputats en relació amb diversos preceptes de la Llei 2/2013, de 19 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i que modifica la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes.
En aquesta sentència el TC es pronuncia per primera vegada respecte a la reforma de la Llei de Costes de 1988 duta a terme per mitjà de la Llei 2/2013, tot resolent el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Grup Parlamentari Socialista del Congrés dels Diputats en relació amb diversos preceptes de la citada Llei 2/2013; concretament els seus articles: 1.2, 1.3, 1.10, 1.11, 1.12, 1.39, 1.40, 1.41, 2, Disposició Addicional 2ª, 4ª, 5ª, 6ª, 7ª, 9ª i Disposició Transitòria 1ª.
El TC estima en part el recurs i declara inconstitucionals i nuls els següents articles de la Llei 2/2013: L’article 1.39, que introduïa un nou apartat 5è a la disposició transitòria 1ª de la Llei 29/1988, els apartats 1, 2 i 4 de la disposició addicional 4ª i la disposició addicional 9ª.
En el nou apartat 5è de la DT 1a de la Llei de Costes de 1988 s’establia que els terrenys que haguessin estat inundats artificialment i controladament com a conseqüència d’obres o instal·lacions realitzades a aquest efecte i estiguessin destinades a activitats de cultiu marí o salines marítimes s’exclourien del domini públic marítim terrestre, encara que fossin naturalment inundables. No obstant, el TC conclou que els terrenys inundats naturalment pel mar formen part del domini públic maritimoterrestre perquè així està determinat per l’article 132.2 CE i que no és possible excloure porcions del domini públic natural per raó de la seva transformació artificial i explotació.
En la disposició addicional 4a de la Llei 2/2013 es regulava la delimitació del domini públic maritimoterrestre de l’Illa de Formentera, que el TC declara inconstitucional perquè conclou que es tracta d’una regulació singular del domini públic maritimoterrestre que no té cap justificació i que els elements abstractes definitoris de la zona maritimoterrestre o de les platges han de ser forçosament els mateixos en el conjunt del territori, peninsular o insular, per imperatiu de l’article 132.2 CE.
Finalment, en la disposició addicional 9a de la Llei 2/2013 es regulava la garantia de funcionament temporal de determinades instal·lacions depuradores que s’havien construït en la zona maritimoterrestre i que han de ser reubicades en compliment de resolucions judicials, però el TC conclou que aquesta regulació és inconstitucional perquè desplaça indegudament la decisió d’executar una resolució judicial a l’Administració, supeditant l’inici de les actuacions en el moment en què “les circumstàncies econòmiques millorin”, quan això correspon exclusivament als Jutges i Tribunals (art. 117.3 CE).
Per altra part, el TC avala la constitucionalitat de la disposició addicional 7a de la Llei 2/2013, en la qual s’exclouen determinats nuclis de població del domini públic maritimoterrestre, sempre que s’interpreti com una identificació ope legis dels terrenys que han perdut les seves característiques del domini públic natural, com a pressupòsit per iniciar el procediment per a la seva desafectació.
En darrer terme, cal destacar que el TC declara constitucional la nova regulació de les urbanitzacions marítimes i terrestres, introduïda per la l’article 1.41 de la Llei 2/2013, que incorpora una nova disposició addicional 10a a la Llei de Costes, i confirma la procedencia d’excloure del domini públic maritimoterrestre els estacionaments nàutics, individuals o col·lectius, de les esmentades urbanitzacions.