El Suprem obre la porta a presentar noves proves davant dels tribunals econòmics-administratius.
El Tribunal Suprem ha declarat que en via econòmica administrativa el recurrent pot presentar “aquelles proves que no va aportar davant dels òrgans de gestió tributària que siguin rellevants per a donar resposta a la pretensió exercida, sense que l’òrgan de revisió pugui deixar de valorar –en adoptar la seva resolució- aquests elements probatoris. Tot això amb una única excepció: que l’actitud de l’interessat s’hagi de reputar abusiva o maliciosa i així es constati en l’expedient justificadament i en la forma deguda”.
En el cas concret del qual parteix la sentència el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) s’havia negat a admetre proves documentals aportades per la recurrent per tal d’acreditar que no havia infringit la normativa sobre l’Impost sobre el Valor Afegit. L’Audiència Nacional va confirmar aquest criteri, però el TS l’esmena sobre la base dels següents raonaments:
En primer lloc, exposa que el procediment de revisió econòmic administratiu té un caràcter “quasijurisdiccional”, com demostra la seva detallada regulació dins de la legislació tributària. En aquest sentit, es recullen diversos preceptes que acrediten que la capacitat de presentar proves en fase econòmica-administrativa és molt més àmplia que en els recursos administratius ordinaris regulats a la legislació de procediment administratiu comú.
En segon lloc, el TS rebutja l’aplicabilitat de l’art. 112 LRJPAC 1992 (actual art. 118.1 LPAC 2015), que impedeix que l’interessat pugui aportar proves quan aquestes no van ser presentades en el procediment administratiu originari. La supletorietat de la legislació de procediment administratiu comú només actua quan la qüestió no està regulada en la normativa específica, i aquest no és el cas.
Per últim, el TS considera que la seva tesi no buida de contingut el procediment d’aplicació dels tributs, ja que és en aquesta fase on, de manera natural, el contribuent justificarà la seva posició. A més, aquesta doctrina tampoc no altera la naturalesa jurídica de la via econòmica-administrativa, sinó que precisament és la conseqüència de reconèixer-ne el seu caràcter quasi judicial.