El TS matisa la seva recent doctrina sobre l’inici del còmput del termini de prescripció de l’acció de responsabilitat patrimonial per danys ocasionats per l’anul·lació jurisdiccional de llicències.
El Tribunal Suprem, mitjançant la Sentència de 10 de juliol de 2018 (RC 1548/2017), va modificar la seva anterior doctrina jurisprudencial relativa al dia inicial o dies a quo del termini de prescripció de les reclamacions de responsabilitat patrimonial derivades de l’anul·lació jurisdiccional d’un acte o disposició determinant de l’enderroc d’un immoble. Fins llavors, el TS havia establert que l’inici del còmput del termini per formular la reclamació de responsabilitat patrimonial s’iniciava en el moment de l’enderroc de l’edifici (per ser el moment en què es produeix el dany efectiu), però en aquella sentència va establir que el termini s’inicia en realitat amb la fermesa de la sentència que anul·la la llicència.
En la més recent Sentència de 17 d’octubre de 2019 (RC 5924/2017), el TS segueix negant que el dany sigui efectiu en el moment de l’enderroc de l’edifici, però , matisa la doctrina continguda en l’anterior Sentència de 10 de juliol de 2018 i considera que l’inici del còmput del termini per formular la reclamació de responsabilitat patrimonial s’ha d’ampliar en aquells supòsits en què, després d’haver-se dictat la sentència, en fase d’execució, primer es declara la impossibilitat legal d’execució de la sentència i després aquesta declaració d’inexecutabilitat és revocada. En el cas concret resolt per la citada Sentència de 17 d’octubre de 2019, la discussió parteix de la reclamació d’una comunitat de propietaris de Las Palmas de Gran Canària per les lesions produïdes per la construcció de la Biblioteca de l’Estat en aquella ciutat, la llicència de la qual va ser declarada contrària a dret l’any 2002 pel Tribunal Superior de Justícia, mitjançant una sentència confirmada l’any 2006 pel Tribunal Suprem.
En aquest cas, l’Ajuntament va intentar la legalització de l’edifici i, encara que l’any 2008 el TSJ de les Illes Canàries va declarar la impossibilitat legal d’execució, l’any 2010 el TS va revocar la interlocutòria referida, atès que l’aprovació de la nova ordenació urbanística de l’àmbit en qüestió no tenia una altra finalitat diferent que la d’eludir el compliment de la sentència.
Desestimada presumptament la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada davant l’Ajuntament, la comunitat de propietaris va interposar recurs contenciós administratiu que el Jutjat Contenciós Administratiu va desestimar, considerant prescrita la reclamació a l’entendre que el termini començava a comptar l’any 2006 quan es va notificar a la comunitat la STS que confirmava la STSJ de les Illes Canàries que declarava la nul·litat de la llicència i que confirmava l’antijuridicitat del dany.
El TSJ de les Illes Canàries va confirmar la prescripció de la reclamació en la Sentència de 6 de juliol de 2017 (RA 279/2016), que va ser recorreguda en cassació per la comunitat de propietaris, la qual cosa va donar lloc a la Interlocutòria del TS de 26 d’octubre de 2017 que va considerar que la qüestió que posseïa interès cassacional objectiu per a la formació de jurisprudencial del Tribunal Suprem era la de determinar si l’existència de la resolució que va acordar la inexecució de la sentència tenia virtualitat suficient per a considerar que el termini de prescripció per formular la reclamació de responsabilitat patrimonial no iniciava el seu còmput fins que la sentència es va considerar executable.
El Tribunal Suprem resol la controvèrsia declarant el següent: “A juicio de esta Sala el plazo de prescripción de la acción para exigir la responsabilidad patrimonial derivada de la declaración de nulidad de una licencia que conlleva la demolición de lo ilegalmente construido, debe situarse en el momento en que se dicta resolución judicial firme y ejecutiva que ordena la demolición de lo construido, pues, desde ese momento, queda concretado el daño, aun cuando la efectiva demolición se produzca con posterioridad”.
I afegeix, introduint el matís a la doctrina: “Dicha resolución judicial puede ser la sentencia firme que declara la nulidad de la licencia, pero también resulta posible que dicha resolución se dicte en el trámite de ejecución de la misma, como ocurre en el presente caso, en que por parte de la Sala de instancia se acordó la inejecución de la sentencia al amparo del art. 105.2 de la Ley de la jurisdicción; esto es, se consideró que el nuevo planeamiento legalizaba la construcción de la biblioteca, decisión que impedía su demolición, hasta que dicha resolución fue dejada sin efecto por sentencia de esta Sala de 17 de octubre de 2010, momento en el que, conforme a la doctrina que hemos dejado expuesta, se produce la resolución definitiva en el incidente de ejecución que ordena, con carácter firme, la demolición de lo ilícitamente construido, por lo que siendo ese el “dies a quo”, la reclamación formulada se encuentra planteada en plazo”.