La gestió urbanística constitueix un “servei públic” als efectes de la regla general de la legislació sobre procediment administratiu comú del caràcter negatiu del silenci administratiu en casos de “transferència” als particulars de “facultats relatives al servei públic”.
El Tribunal Suprem declara que la gestió urbanística constitueix un “servei públic” i per tant els actes administratius en aquesta matèria resten subjectes a la regla excepcional de silenci administratiu negatiu prevista en la legislació sobre procediment administratiu comú, atès que amb l’aprovació d’aquests actes es produeix una “transferència” als particulars de “facultats relatives al servei públic”.
La sentència de 18 de maig de 2020 (recurs núm. 5700/2017) desestima el recurs de cassació interposat pel promotor de l’execució d’un pla parcial d’un municipi de Segòvia en què se sol·licitava rectificar la decisió de l’Ajuntament, confirmada tant en primera com en segona instància, de no tenir per aprovat per silenci administratiu positiu un instrument de gestió urbanística (Projecte d’actuació i estatuts de la Junta de Compensació) relatiu al referit àmbit.
D’aquesta manera, el Tribunal Suprem declara explícitament que el raonament en què es basa la jurisprudència sobre el caràcter negatiu del silenci administratiu en relació amb l’aprovació d’instruments de planejament d’iniciativa privada (en contraposició als d’iniciativa pública) també s’aplica als instruments de gestió urbanística d’iniciativa privada. La previsió de la legislació estatal bàsica sobre sòl en el sentit que el caràcter del silenci administratiu serà determinat per la legislació aplicable representa una “clàusula d’estil” i cal recórrer a la regla general de silenci negatiu contemplada per la legislació de procediment administratiu comú. Com a conseqüència d’això, en el cas concret que resol la sentència es conclou que cal deixar d’aplicar la disposició del Reglament de la Llei d’urbanisme de Castella i Lleó que estableix el caràcter positiu el silenci administratiu en relació amb els instruments de gestió urbanística tramitats a iniciativa del particular.
Comentari:
Aquesta sentència és molt rellevant perquè la conclusió a la qual arriba és contradictòria amb el sentit positiu del silenci administratiu que estableix la legislació urbanística catalana respecte a la majoria d’instruments de gestió urbanística. Concretament, l’article 119.2.d) del text refós de la Llei d’urbanisme (des d’ara, TRLU) estableix el caràcter positiu del silenci administratiu per a tots els instruments de gestió a excepció del projecte de reparcel·lació.
Tanmateix, cal destacar que el precepte del Dret urbanístic de Castella i Lleó que preveia el caràcter positiu del silenci tenia rang reglamentari i per això els òrgans judicials ordinaris podien deixar d’aplicar-lo per la seva pròpia autoritat (article 6 de la Llei orgànica del poder judicial). En canvi, en la legislació urbanística catalana la referida regla general de silenci administratiu positiu respecte a l’aprovació d’instruments de gestió urbanística ve prevista en una norma amb rang de llei (concretament, un decret legislatiu).
Aquesta diferència de rang comporta que, a no ser que es considerés aplicable la clàusula de prevalença del Dret estatal (article 149.3 de la Constitució), l’òrgan judicial que apreciés que l’article 119.2.d) TRLU és inconstitucional (per vulneració de la legislació bàsica estatal) no podria deixar-lo d’aplicar- per la seva pròpia autoritat, com succeeix amb els reglaments. La inaplicació del precepte referit només es podria produir si prèviament s’hagués plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional i aquest l’hagués estimada, tot declarant nul el citat article (veure sentències del Tribunal Constitucional 187/2012, de 29 d’octubre i 177/2013, de 21 d’octubre).