L’Advocat General de la UE considera que una federació esportiva nacional pot tenir la consideració de poder adjudicador si, a més de tenir personalitat jurídica pròpia, s’ha creat específicament per a satisfer necessitats d’interès general que no tinguin caràcter industrial o mercantil i la seva gestió està subjecte a la supervisió d’un altre organisme de dret públic.
L’Advocat General de la UE va presentar el passat 1 d’octubre de 2020 les oportunes Conclusions en els assumptes acumulats C-155/19 i C-156/19 (FIGC, Consorzio Ge.Se.Av. S. c. Arl vs. De Vellis Servizi Globali Srl), en el marc d’un procediment prejudicial sobre la contractació per part de la federació italiana de futbol (en endavant, FIGC) dels serveis de transport i emmagatzematge de material per a les seleccions nacionals.
Concretament, la FIGC va convocar un procediment negociat per adjudicar els referits serveis, durant un període de tres anys, en el qual va convidar a participar dues entitats: una va ser designada adjudicatària del contracte i l’altra va presentar recurs davant el Tribunale amninistrativo regionale de Lazio (Jutjat contenciós administratiu regional de Lazio) impugnant la manera en què es va desenvolupar la licitació, per haver-se infringit les normes de publicitat previstes en el Codi de contractes públics italià.
El tribunal de primera instància va estimar el recurs i va anul·lar l’adjudicació en favor de la primera societat, pel fet de qualificar a la FIGC d’organisme de dret públic. Tant la FIGC com l’empresa adjudicatària van interposar sengles recursos contra la sentència d’instància, al rebutjar que la FIGC tingui la consideració d’organisme de dret públic i, com a conseqüència, la competència de l’ordre contenciós administratiu per conèixer de l’assumpte.
Davant d’aquesta tessitura, el Consell d’Estat italià, abans de resoldre si la FIGC estava obligada a aplicar les normes relatives a l’adjudicació de contractes públics i quina era la jurisdicció competent, va elevar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE, per tal de dilucidar si pot catalogar-se a la FIGC com a organisme de dret públic de conformitat amb l’article 3, apartat 1, lletra d), del Codi de contractes públics, que transposa l’article 2, apartat 1, punt 4, de la Directiva 2014/24/UE, sobre contractació pública.
En aquest sentit, en la sentencia d’11 de setembre de 2019, el TJUE ja va analitzar si un comitè olímpic nacional (l’italià) exercia “control públic” sobre dues federacions esportives italianes “als efectes de la seva classificació, bé ens en sector de les administracions públiques o en el sector de les ISFLH (institucions sense ànim de lucre al servei de les llars”, de conformitat amb les normes del Sistema Europeu de Comptes. La Sentència resulta rellevant en tant el Tribunal va donar algunes pautes per interpretar en quines circumstàncies es produeix aquest “control públic” sobre una entitat privada, com és el cas d’una federació esportiva.
Doncs bé, en el present assumpte, el Consell d’Estat italià planteja qüestió prejudicial incidint sobre la mateixa problemàtica, ja no des d’un punt de vista comptable, sinó des del de la contractació pública, en el marc d’un litigi en el qual s’ha de resoldre si la FIGC es va crear específicament per a satisfer necessitats d’interès general i, de ser així, si el Comitè Olímpic Nacional Italià (en endavant, CONI) controla la seva gestió.
La Directiva 2014/24/UE, en el seu article 2, apartat 1.4, estableix que s’entendrà per “Organismo de derecho público: cualquier organismo que reúna todas las características siguientes: a) que se haya creado específicamente para satisfacer necesidades de interés general que no tengan carácter industrial o mercantil; b) que esté dotado de personalidad jurídica propia, y c) que esté financiado mayoritariamente por el Estado, las autoridades regionales o locales, u otros organismos de derecho público, o cuya gestión esté sujeta a la supervisión de dichas autoridades u organismos, o que tenga un órgano de administración, de dirección o de supervisión, en el que más de la mitad de los miembros sean nombrados por el Estado, las autoridades regionales o locales, u otros organismos de derecho público”.
En aquest context, en les seves conclusions l’Advocat General suggereix al TJUE respondre al Consell d’Estat italià, en els següents termes:
1-.De conformitat amb l’article 2, apartat 1, punt 4, lletra a) de la Directiva, una federació esportiva nacional pot qualificar-se d’organisme de dret públic si, a més de tenir personalitat jurídica pròpia, s’ha creat específicament per a satisfer necessitats d’interès general que no tinguin caràcter industrial o mercantil i la seva gestió està subjecte a la supervisió d’un altre organisme de dret públic, com un CON al qual la legislació estatal atribueix tal condició.
2.-L’òrgan jurisdiccional nacional podrà deduir que les federacions esportives nacionals satisfan necessitats d’interès general que no tenen caràcter industrial o mercantil quan les funcions públiques que l’ordenament jurídic els hi hagi assignat en règim de monopoli –i que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats—, sense ànim de lucre, conformen el nucli principal d’actuació, de manera que la resta de les seves activitats presenten un caràcter merament instrumental.
3.-Per tal de discernir si una administració pública, com és el CON objecte del litigi principal, exerceix la supervisió de les federacions esportives nacionals, l’òrgan jurisdiccional haurà de realitzar una apreciació conjunta sobre les facultats que aquest comitè ostenta sobre la gestió d’aquelles. Poden qualificar-se d’indicis la concurrència dels quals posaria de manifest, en principi, els seus poders de control, que el comitè olímpic nacional:
- Atorgui el reconeixement, a efectes esportius, prèvia aprovació dels seus estatuts, a les federacions nacionals esportives i, en el seu cas, pugui revocar-lo.
- Estigui habilitat per donar directrius i adoptar decisions sobre les activitats de caràcter públic de les federacions esportives nacionals.
- Pugui imposar a les federacions esportives nacionals el compliment de les disposicions generals i de les directrius i les decisions del comitè olímpic nacional, acordant, si sorgissin greus irregularitats en la gestió o greus violacions dels reglaments esportius, la intervenció de les referides federacions.
- Supervisi de manera permanent el funcionament de les federacions esportives nacionals.
- Aprovi el pressupost, programa d’actuació i el balanç anual de les federacions esportives nacionals, podent nombrar auditors que el representin en els òrgans d’aquestes.
4.-La participació qualificada, o fins i tot majoritària, dels representats de les federacions esportives nacionals en els òrgans del comitè olímpic nacional no obsta a què aquestes federacions es considerin organismes de dret públic subjectes a la supervisió d’aquell comitè.
Malgrat que les Conclusions de l’Advocat General no constitueixin el pronunciament definitiu sobre l’assumpte ni vinculin al TJUE, acostumen a tenir una rellevància cabdal en el procediment, atès que en la majoria d’ocasions els pronunciaments de les sentències del Tribunal de Justícia acullen les tesis esgrimides per l’Advocat General en el seu document.
Sergi Ferragut Maixenchs
Pareja i Associats, Advocats