El Tribunal Suprem es pronuncia sobre els informes preceptius de l’Administració de l’Estat en la tramitació de plans urbanístics que afecten el domini públic marítim-terrestre i les seves zones de protecció i sobre l’exercici de la potestat de protecció de la legalitat urbanística de l’Administració autonòmica en la zona de servitud de protecció del domini públic marítim-terrestre.
El Tribunal Suprem ha dictat dues sentències rellevants en matèria de costes; la primera, la sentència número 247/2024, de data 13 de febrer de 2024, relacionada amb la planificació urbanística, i, la segona, la sentència número 83/2024, de data 19 de gener de 2024, relacionada amb l’exercici de la potestat de protecció de la legalitat urbanística.
En la primera sentència, el TS assenyala que l’Estat és l’Administració competent per establir servituds i limitacions en els terrenys limítrofs amb el domini públic marítim-terrestre i per precisar-ne el contingut i abast, i que, en el marc d’aquesta competència, imposa estàndards que el planejament urbanístic ha de respectar. Per aquest motiu, el TS confirma que l’Administració de l’Estat ha d’emetre informe preceptiu en la tramitació dels instruments de planejament urbanístic que tinguin incidència en competències estatals en matèria de costes, però conclou que les seves consideracions només seran vinculants quan facin referència al domini públic marítim-terrestre i a les servituds d’accés i trànsit.
Aquesta primera sentència també analitza el règim transitori establert per la Llei de costes i recorda que només afectarà aquelles situacions en les quals s’hagin consolidat drets urbanístics abans de l’entrada en vigor de la llei esmentada, però no quan no s’hagi produït aquesta consolidació, com és el cas del supòsit analitzat en què, tot i tractar-se de terrenys classificats com a sòl urbà amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei, no s’havien consolidat els drets urbanístics perquè no s’havia iniciat ni estava en curs cap actuació de transformació urbanística.
En la segona sentència, el TS dona resposta a una altra qüestió diferent referent a l’exercici de la potestat de protecció de la legalitat urbanística per part de l’Administració autonòmica en relació amb obres executades en la zona de servitud de protecció del domini públic marítim-terrestre a l’empara d’una llicència urbanística, però contravenint les limitacions imposades per la legislació de costes en la referida zona de protecció.
En aquesta segona sentència, el Tribunal Suprem conclou que l’obtenció de la llicència municipal permet l’adquisició del dret a edificar que el planejament confereix als propietaris dels terrenys, vinculant això tant als tercers com a les administracions públiques, i que, si la llicència en qüestió no ha tingut en consideració les limitacions establertes per la normativa sectorial de costes, l’administració autonòmica no pot ordenar l’enderroc de la construcció sense prèviament obtenir l’anul·lació de la llicència esmenada.
