El TJUE conclou que si es presenten riscs greus i importants per al medi ambient i la salut humana, l’activitat d’una explotació industrial s’ha de suspendre

El 25 de juny d’aquest any 2024, el TJUE va dictar una sentència (Assumpte C-626/22) que va interpretar diversos articles de la Directiva 2010/75/UE del Parlament Europeu i del Consell de 24 de novembre de 2010 sobre les emissions industrials (prevenció i control integrats de la contaminació). Aquesta Directiva té per objectiu corregir les emissions en la font de la contaminació, assegurant una gestió prudent dels recursos naturals i tenint en compte la situació socioeconòmica i les especificitats del lloc.

La sentència es refereix a la contaminació provocada per l’acereria Ilva, a Tarento (al sud d’Itàlia, regió de Puglia). En concret, pels gasos emesos per aquesta activitat industrial que, a dia d’avui, s’estima que ha provocat la mort d’unes 7.500 persones i que n’afecta a unes altres 300.000 més.

De fet, en relació amb aquesta activitat industrial ja existeixen altres pronunciaments judicials. L’any 2019 el TEDH va dictar una sentència (Cordella i altres c. Itàlia, demandes núm. 54414/13 i 54264/15) condemnant a Itàlia per violació de l’article 8 del Conveni per no garantir una protecció efectiva del dret a la vida privada. I, abans, el mateix TJUE ja va declarar, en la sentència de 31 de març de 2011 (Assumpte C-50/10), que la República Italiana havia incomplert les obligacions a les quals està sotmesa per la Directiva 2008/1/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de gener de 2008, relativa a la prevenció i al control integrats de la contaminació.

Doncs bé, en el cas resolt per la sentència que es comenta, diversos residents de la zona i del municipi de Tarento i altres municipis, van sol·licitar judicialment el cessament de l’activitat de l’acereria Ilva davant el Tribunal de Milà pels danys a la salut de les persones ocasionats per la contaminació per gasos que provoca l’activitat. El mateix Tribunal fou el que elevà al TJUE les tres qüestions següents en relació amb la legislació nacional i l’aplicació de la Directiva:

PRIMERA.- Si la Directiva 2010/75/UE, interpretada a la llum de l’article 191 TFUE, obliga els Estats a garantir que en el procediment de concessió o revisió dels permisos de les instal·lacions afectades es dugui a terme una avaluació prèvia de les repercussions de l’activitat sobre el medi ambient i sobre la salut de les persones, com a part integrant de la revisió o de la concessió.

• El TJUE respon afirmativament a aquesta primera qüestió, perquè conclou que les normes establertes per la Directiva 2010/75 són la concreció de les obligacions de la Unió Europea en matèria de protecció del medi ambient i de la salut de les persones, que es deriven, en particular, de l’article 191 TFUE, apartats 1 i 2, de l’article 35 i 37 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE.
• En aquest sentit, el TJUE també conclou que, en base a la consideració del TFUE i a l’anterior sentència del TEDH, el titular d’una instal·lació compresa en l’àmbit de la Directiva:
  • Ha de facilitar la informació adequada sobre les emissions procedents de la seva instal·lació
  • Complir amb les obligacions fonamentals en virtut de la Directiva mitjançant una avaluació contínua dels efectes de les activitats de la instal·lació tant sobre el medi ambient com sobre la salut humana i tenint en compte les MTD (millors tècniques disponibles).
• Com a conseqüència d’això, el TJUE afirma que l’avaluació de les repercussions de l’activitat d’una instal·lació sobre la salut humana ha de formar part integrant dels procediments de concessió i de revisió del permís d’explotació de la instal·lació i constituir un requisit previ per a l’expedició o revisió del permís. A més a més, el TJUE afegeix que aquesta avaluació haurà de ser presa en consideració de forma efectiva i en temps oportú per l’autoritat competent per expedir o revisar el permís (paràgrafs 104-105).

SEGONA.- Si la Directiva 2010/75/UE obliga a les autoritats competents per a concedir o renovar el permís d’explotació previst en la mateixa Directiva a considerar no sols les substàncies contaminants previsibles segons la naturalesa i el tipus d’activitat industrial de què es tracti, sinó també totes aquelles emissions nocives generades per la instal·lació, incloses les que no es van avaluar en el primigeni procediment d’autorització.

• Davant d’aquesta qüestió plantejada, el TJUE respon que el procediment de revisió d’un permís no pot circumscriure’s a fixar valors límit únicament per a les substàncies contaminats que es van tenir en compte a l’inici, sinó també les emissions d’altres substàncies contaminants efectivament generades per la instal·lació durant la seva explotació. En paraules del TJUE: s’ha de dur a terme una “apreciació global que tingui en compte totes les fonts contaminants i el seu efecte acumulat, no podent-se superar els valors límit de qualitat de l’aire”.

TERCERA.- Si la Directiva 2010/75/UE s’oposa a una normativa nacional que ha permès la pròrroga reiterada del termini de compliment de les condicions protectores fixades en el permís d’explotació de la instal·lació, malgrat haver-se posat de manifest riscos greus i importants per a la integritat ambiental i de la salut de les persones.

El TJUE  també respon afirmativament aquesta tercera qüestió, assenyalant que, efectivament, la Directiva s’oposa a les pròrrogues reiterades, ja que s’han posat de manifest riscos greus i importants tant per la integritat del medi ambient com per la salut de les persones. De fet, el TJUE arriba a dir, en el seu paràgraf 142, que:

“quan la infracció de les condicions del permís suposi un perill imminent per a la salut humana o amenaci de causar un efecte nociu immediat significatiu en el medi ambient, exigeix fins i tot que se suspengui l’explotació de la instal·lació”

En definitiva, el Tribunal de Justícia respon afirmativament a totes tres qüestions: consolidant i reforçant una concepció plena del concepte de medi ambient, que, si bé teòricament és un concepte força clar, no ho és tant a la pràctica jurídica. I conclou, en definitiva, que en casos com aquests s’haurà de suspendre el funcionament de la fàbrica en qüestió si el seu funcionament presenta riscos inacceptables per a la salut de les persones.