El TJUE declara que les pròrrogues automàtiques de concessions de domini públic marítim en relació amb activitats turístiques recreatives són contràries a la Directiva de serveis. És necessari tramitar un procediment competitiu i públic per a atorgar aquest tipus de concessions.
En la STJUE de 14 de juliol de 2016 (C-458-14 i C-67/15), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha resolt dues qüestions prejudicials plantejades per dos tribunals contenciosos-administratius italians que feien referència a determinades disposicions legals d’aquest Estat en relació amb la pròrroga automàtica per sis anys de les concessions de domini públic marítim o lacustre per a ús d’activitats turístiques recreatives.
En essència, els òrgans judicials italians es qüestionaven si, en el cas que resultés aplicable, l’article 12 de l’anomenada “Directiva de Serveis”, impedeix que els Estats Membres puguin adoptar una mesura d’aquest tipus i, subsidiàriament, si aquesta mesura contravindria en tot cas la llibertat d’establiment consagrada a l’article 49 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
La resposta del TJUE és doblement afirmativa i es basa principalment en les següents consideracions: les concessions de domini públic citades constitueixen una “autorització” en el sentit de la Directiva de serveis, atès que l’accés a l’activitat econòmica turística recreativa en els espais objecte de concessió està sotmès a l’obtenció d’aquesta concessió.
En vista d’això, l’atorgament de tota concessió que presenti aquestes característiques ha de realitzar-se en el marc d’un procediment competitiu i públic i per tant una llei no pot prorrogar automàticament la seva vigència.
Pel cas que els òrgans judicials italians consideressin que la Directiva de serveis no resultés aplicable, el TJUE assenyala que la citada pròrroga automàtica seguiria sent contrària al Dret de la Unió en la mesura que l’objecte de la concessió presentés un interès econòmic transfronterer cert que pogués atreure operadors econòmics d’altres Estats membres.
Nota: Cal tenir en compte que aquesta Sentència es pronuncia sobre qüestions plantejades en el marc de litigis sobre Dret italià i que per tant el terme “concessió de domini públic” no és directament aplicable al Dret espanyol, en què l’equivalent a aquesta figura italiana es podria trobar tant a l’autorització com a la concessió a què fa referència la Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas.