El TJUE es pronuncia respecte a la no onerositat excessiva de l’accés a la justícia en matèria mediambiental. En processos judicials en matèria mediambiental, els Tribunals no poden imposar unes costes processals excessives a les parts demandants.
En mig d’un conflicte sobre la instal·lació d’unes 300 torres d’alta tensió entre Irlanda i Irlanda del nord. La imposició d’unes costes de més de 500.000 euros al lobby North East Pylon Pressure Campaign suscita una qüestió prejudicial en relació a l’aplicabilitat de l’exigència que determinats procediments judicials no siguin excessivament onerosos continguda en el Conveni d’Aarhus i en la Directiva 2011/92, relativa a l’avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient.
El TJUE considera que l’exigència de la Directiva s’ha d’aplicar, també, a un litigi que té com objectiu determinar si es pot autoritzar o no un recurs judicial en el transcurs d’un procediment d’autorització d’una actuació urbanística, especialment quan l’Estat membre no ha determinat en quina fase s’ha d’interposar el recurs. En els casos en què un demandant invoca a la vegada motius basats en l’incompliment de les normes sobre participació del públic en la presa de decisions en matèria medi ambiental (abast de la Directiva) i motius basats en l’incompliment de normes diferents, l’exigència de no onerositat excessiva s’aplica exclusivament a les costes corresponents a la part del recurs que es fonamenta en l’incompliment de les primeres. Ara bé, si dits motius de recurs (no emparats per l’exigència de la Directiva) es basen en el respecte del Dret mediambiental nacional, els és aplicable l’exigència que determinats procediments judicials no siguin excessivament onerosos de l’art. 9 apartats 3 i 4 del Conveni d’Aarhus.
Per últim, el TJUE determina que un Estat membre no pot establir excepcions a l’exigència continguda tant al Conveni d’Aarhus com a la Directiva per considerar que el recurs s’interposa mala fe o temeritat. En aquest sentit, considera que, si bé l’exigència no exclou la possibilitat d’imposició de costes, l’import d’aquestes no pot ser injustificadament elevat. Un Estat membre tampoc no pot establir una excepció a aquesta exigència en els casos que no s’apreciï l’existència d’un vincle entre la infracció del Dret mediambiental nacional que s’al·lega en el recurs i un dany efectiu en el medi ambient.