La regulació autonòmica en matèria de resolució de conflictes de disciplina urbanística entre les Entitats Locals i les Comunitats Autònomes no pot desconèixer allò que preveu la Llei de Bases de Règim Local.
La sentència del Tribunal Suprem núm. 930/2021, de 28 de juny (rec. 1625/2020),tracta la resolució de conflictes de disciplina urbanística entre les Entitats Locals i les Comunitats Autònomes. En específic, es debat si l’Administració autonòmica pot establir un sistema de resolució de conflictes i control de legalitat respecte d’actes de les Entitats Locals que sigui d’aplicació preferent al previst als articles 65 i 66 Llei de Bases de Règim Local (en endavant, LBRL) i, en tot cas, si aquest règim preferent podria contemplar l’exercici autonòmic i subsidiari de competències locals en matèria urbanística per a procedir a l’enderroc d’un habitatge sense haver obtingut prèviament l’anul·lació de la llicència.
La sentència analitza un supòsit en què l’Ajuntament de la Cendea de Cizur va concedir una llicència d’obres per a l’ampliació d’un habitatge familiar en sòl no urbanitzable. L’Administració autonòmica navarresa, però, va considerar que no es tractava d’una mera ampliació, sinó que era una nova construcció que, per tant, requeria l’autorització autonòmica, i que a més a més no era legalitzable. És per aquest motiu que va invocar l’article 201 de la Llei Foral núm. 35/2002, de 20 de desembre, segons el qual l’Administració autonòmica pot instar a l’Ajuntament perquè en un termini de tres mesos adopti mesures de restauració de la legalitat urbanística, i, si l’ens local no actua dins del referit termini, podrà fer-ho el departament competent de l’Administració autonòmica de manera subsidiària. Doncs bé, com que l’Ajuntament de la Cendea de Cizur va romandre inactiva, l’Administració autonòmica va iniciar l’expedient de restauració de la legalitat i va acordar l’enderroc de l’habitatge.
L’Ajuntament va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Navarra, al·legant que l’Administració autonòmica havia infringit els articles 65 i 66 LBRL, els quals determinen que si l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma consideren que un acte o acord de l’Entitat Local infringeix l’ordenament jurídic, i aquesta es manté inactiva després d’haver-la requerit en el termini d’un mes perquè anul·li l’acte en qüestió, hauran d’impugnar l’acte davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Doncs bé, el Tribunal Superior de Justícia va desestimar el recurs de l’Ajuntament perquè va considerar que la Llei Foral era una norma especial en la matèria, i que per aquest motiu calia aplicar les seves previsions amb preferència a la LBRL.
Per resoldre el debat plantejat, l’Alt Tribunal recorda que el principi d’autonomia local ha de respectar-se pel legislador autonòmic, que no pot desconèixer allò que estableixi la LBRL per garantir l’efectivitat d’aquest principi. Atès que, com s’ha dit, el sistema previst a la Llei de Bases determina que control de legalitat dels actes municipals que suposin l’exercici de competències pròpies locals pertoca exclusivament als Tribunals de Justícia, l’Administració autonòmica estava obligada a acudir-hi i sol·licitar-hi l’anul·lació de la llicència. Per tot això, el Tribunal estima el recurs de l’Ajuntament i anul·la la resolució de l’Administració autonòmica que ordenava l’enderroc.
La sentència del Tribunal Suprem núm. 930/2021, de 28 de juny (rec. 1625/2020),tracta la resolució de conflictes de disciplina urbanística entre les Entitats Locals i les Comunitats Autònomes. En específic, es debat si l’Administració autonòmica pot establir un sistema de resolució de conflictes i control de legalitat respecte d’actes de les Entitats Locals que sigui d’aplicació preferent al previst als articles 65 i 66 Llei de Bases de Règim Local (en endavant, LBRL) i, en tot cas, si aquest règim preferent podria contemplar l’exercici autonòmic i subsidiari de competències locals en matèria urbanística per a procedir a l’enderroc d’un habitatge sense haver obtingut prèviament l’anul·lació de la llicència.
La sentència analitza un supòsit en què l’Ajuntament de la Cendea de Cizur va concedir una llicència d’obres per a l’ampliació d’un habitatge familiar en sòl no urbanitzable. L’Administració autonòmica navarresa, però, va considerar que no es tractava d’una mera ampliació, sinó que era una nova construcció que, per tant, requeria l’autorització autonòmica, i que a més a més no era legalitzable. És per aquest motiu que va invocar l’article 201 de la Llei Foral núm. 35/2002, de 20 de desembre, segons el qual l’Administració autonòmica pot instar a l’Ajuntament perquè en un termini de tres mesos adopti mesures de restauració de la legalitat urbanística, i, si l’ens local no actua dins del referit termini, podrà fer-ho el departament competent de l’Administració autonòmica de manera subsidiària. Doncs bé, com que l’Ajuntament de la Cendea de Cizur va romandre inactiva, l’Administració autonòmica va iniciar l’expedient de restauració de la legalitat i va acordar l’enderroc de l’habitatge.
L’Ajuntament va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Navarra, al·legant que l’Administració autonòmica havia infringit els articles 65 i 66 LBRL, els quals determinen que si l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma consideren que un acte o acord de l’Entitat Local infringeix l’ordenament jurídic, i aquesta es manté inactiva després d’haver-la requerit en el termini d’un mes perquè anul·li l’acte en qüestió, hauran d’impugnar l’acte davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Doncs bé, el Tribunal Superior de Justícia va desestimar el recurs de l’Ajuntament perquè va considerar que la Llei Foral era una norma especial en la matèria, i que per aquest motiu calia aplicar les seves previsions amb preferència a la LBRL.
Per resoldre el debat plantejat, l’Alt Tribunal recorda que el principi d’autonomia local ha de respectar-se pel legislador autonòmic, que no pot desconèixer allò que estableixi la LBRL per garantir l’efectivitat d’aquest principi. Atès que, com s’ha dit, el sistema previst a la Llei de Bases determina que control de legalitat dels actes municipals que suposin l’exercici de competències pròpies locals pertoca exclusivament als Tribunals de Justícia, l’Administració autonòmica estava obligada a acudir-hi i sol·licitar-hi l’anul·lació de la llicència. Per tot això, el Tribunal estima el recurs de l’Ajuntament i anul·la la resolució de l’Administració autonòmica que ordenava l’enderroc.
No obstant l’anterior, no es qüestiona la constitucionalitat de l’article de la Llei Foral Navarra: el Tribunal Suprem determina que el precepte no pretén, en realitat, establir un sistema alternatiu al de la Llei de Bases -tal com ho havia entès el Tribunal Superior de Justícia-, sinó que es tracta d’un supòsit diferent que permet a l’Administració foral substituir l’Ajuntament només en casos en què les obres que s’hagin realitzat en sòl no urbanitzable sense llicència ni autorització autonòmica, i en què, a més a més, l’Ajuntament no actuï, essent totalment compatible amb allò que preveu la LBRL.
