Sentència del Tribunal Constitucional núm. 17/2016, de 4 de febrer
El TC resol el recurs d’inconstitucionalitat núm. 6777-2012 interposat pel Govern d’Espanya contra els articles 59, 64.4 i l’apartat 7è de la disposició addicional sisena de la Llei del Parlament de Catalunya núm. 3/2012, de 22 de febrer, de modificació del text refós de la Llei d’urbanisme (Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost).
Per mitjà del primer precepte qüestionat (art. 59), es va modificar l’apartat primer de l’article 167 del TRLU, introduint la possibilitat que els béns que integren el patrimoni públic del sól es poguessin destinar a la generació d’activitat econòmica en àrees deprimides. El Govern d’Espanya defensava que aquest previsió era inconstitucional perquè no estava prevista en els articles 38 i 39 del Text refós de la Llei de sòl, aprovat pel Real Decreto Legislativo 2/2008, de 2 de junio, que constituïa legislació bàsica estatal. No obstant, el TC conclou (1) que l’anàlisi de la compatibilitat constitucional entre el citat precepte i la normativa bàsica estatal s’ha de realitzar a partir de les previsions dels articles 51 i 52 del Real Decreto Legislativo 7/2015, de 30 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la ley de Suelo y Rehabilitación Urbana —que actualment substitueixen els articles 38 i 39 de l’anterior Real Decreto Legislativo 2/2008— i (2) que, en la mesura que en aquests nous preceptes estatals bàsics es contempla que els béns, recursos i drets que integren el patrimoni públic del sòl poden ser destinats a usos d’interès social vinculats a operacions de regeneració urbana, “bien puede incluirse la previsión autonómica de la generación de actividad económica en áreas deprimidas” (FJ 4t).
El TC puntualitza, però, que l’esmentada previsió introduïda en l’article 167.1 del TRLU, només es podrà desplegar quan es compleixin les condicions previstes en la normativa estatal, és a dir, quan el planejament urbanístic es contempli expressament.
Per altra banda, per mitjà del segon precepte qüestionat (art. 64.4) s’introduí un nou apartat a l’article 187 del TRLU, segons el qual la primera utilització i ocupació dels edificis i les construccions se sotmet al règim de comunicació prèvia. El Govern d’Espanya defensava que aquesta previsió era contrària a l’article 23 del Real Decreto-ley 8/2011, de 1 de julio, de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa, que establia la necessitat d’un acte exprés de conformitat, aprovació o autorització (amb règim de silenci negatiu) per a la primera utilització i ocupació dels edificis i construccions. Ara bé, el TC (FJ 5è) recorda que l’anterior precepte estatal fou derogat i, a més, declarat inconstitucional en la STC 29/2015, a banda que en l’actual article 11 del Real Decreto Legislativo 7/2015 ja no es preveu l’autorització expressa en supòsits de primera utilització i ocupació d’edificis i construccions, quedant fora aquest supòsit de la legislació bàsica que regula les autoritzacions. I, per això, conclou que ha desaparegut l’eventual conflicte que hagués pogut existir entre la normativa estatal bàsica i autonòmica abans esmentada (normativa autonòmica que també fou posteriorment modificada, per bé que mantenint el règim de comunicació prèvia per al mateix supòsit).
Finalment, cal dir que el TC desestima el recurs pel que fa a la impugnació de l’apartat setè de la disposició addicional sisena de la Llei 3/2012, perquè es dirigia a una menció d’aquest precepte que posteriorment fou corregida. En concret, en la versió inicial errònia d’aquest precepte es preveia que la Generalitat era l’administració competent per autoritzar noves actuacions amb relació a les obres, instal·lacions i les activitats implantades legalment en la zona de servitud de protecció o del domini públic maritimoterrestre, però, finalment, aquesta previsió fou posteriorment corregida deixant clar que la Generalitat només era competent per autoritzar noves actuacions en la zona de servitud de protecció del domini públic maritimoterrestre i no respecte a la utilització del domini públic (FJ 2n).