El Tribunal Suprem amplia la seva doctrina sobre les demolicions urbanístiques d’immobles en execució d’una sentència judicial i els tercers de bona fe.
La sentència del Tribunal Suprem del dia 25 de maig de 2018 (nº de recurs 325/2016) amplia la doctrina jurisprudencial sobre les demolicions urbanístiques d’immobles en execució d’una sentència judicial i els tercers de bona fe tornant a interpretar l’abast de l’article 108.3 de la Llei 29/1998 reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA).
El tenor literal del citat precepte estableix que quan els tribunals, a més de declarar contrària a l’ordenament jurídic la construcció d’un immoble, també ordenin motivadament la seva demolició, s’exigirà com a condició prèvia a la demolició la prestació de garanties suficients per respondre del pagament de les indemnitzacions degudes als tercers de bona fe.
La sentència aquí analitzada té per objecte aclarir la qüestió relativa a si el citat precepte exigeix que en seu d’execució de sentència es garanteixin les possibles indemnitzacions als tercers de bona fe afectats per la demolició d’habitatges per l’anul·lació de les llicències concedides i si l’expedient de responsabilitat patrimonial que finalitza amb l’abonament de la indemnització corresponent equival a les garanties a les que fa referència el precepte (FJ 2n).
Per resoldre aquesta qüestió el Tribunal Suprem fa referència a la doctrina continguda en la seva anterior sentència de 22 de març de 2018 i clarifica els següents dos aspectes.
D’una banda, el Tribunal Suprem aborda la qüestió de l’àmbit subjectiu al que fa referència el precepte i reitera que s’identifica amb els tercers que puguin ser beneficiaris d’una indemnització i no només els tercers adquirents de bona fe protegits per la fe pública registral. I, sobre això, el Tribunal aclareix que l’article 108.3 protegeix les persones que gaudeixen d’una edificació amb bona fe i, amb posterioritat, una sentència judicial ordena la seva demolició per considerar-la il·legal, sense que aquelles tinguessin coneixement de la situació d’il·legalitat en la que es trobava l’edificació.
Així mateix, el Tribunal afegeix que la condició de tercers de bona fe no es pot predicar exclusivament dels titulars d’edificacions que constitueixin el seu habitatge habitual o el lloc on desenvolupen la seva activitat professional sinó que també inclou tot tipus d’habitatges, com ara les segones residències. I, finalment, el Tribunal també assenyala que el promotor o el titular de la llicència no poden ser considerats tercers de bona fe als efectes de l’article 108.3, perquè són parts en el procés.
Per altra banda, el Tribunal Suprem dóna resposta a la pretensió del recurrent referent a què l’única interpretació del citat precepte fos que obligués a fixar per part del jutge i en execució de sentència l’import de la indemnització, el responsable de la mateixa i una data per realitzar l’abonament al tercer afectat, integrant dins de l’incident d’execució de sentència la tramitació per part de l’administració pública d’un expedient de responsabilitat patrimonial.
L’Alt Tribunal ja va assenyalar en la sentència de 22 de març de 2018 que l’article 108.3 LJ no es podia interpretar en el sentit que obligués a integrar en seu d’execució de la sentència la tramitació d’un expedient de responsabilitat patrimonial per part de l’administració pública per determinar els tercers de bona fe beneficiaris de la indemnització, sinó que només obliga al jutge a fixar la garantia suficient per fer front a les eventuals indemnitzacions a tercers de bona fe. La novetat en la sentència de 25 de maig de 2018 és que el Tribunal Suprem dóna resposta a “si l’expedient de responsabilitat patrimonial culminat amb el pagament de la indemnització equival a les garanties que fa referència el precepte” i conclou que quan l’administració incoï un procediment de responsabilitat patrimonial per establir les indemnitzacions, finalitzant aquest procediment amb l’abonament de les indemnitzacions fixades en el mateix, no serà necessari el joc de l’article 108.3 LJ, atès que els drets dels tercers afectats no hauran de ser salvaguardats en haver quedat prèviament completament satisfets. Per tant, a sensu contrario, de l’anterior conclusió s’extreu que, si no s’ha iniciat un procediment de responsabilitat patrimonial amb el consegüent abonament de les indemnitzacions corresponents, seguirà sent necessari que, com a condició prèvia a la demolició urbanística d’un immoble, l’òrgan judicial executant adopti les mesures d’assegurament necessàries per fer front a les indemnitzacions que puguin correspondre als citats tercers de bona fe.