El Tribunal Suprem estima una demanda d’error judicial promoguda per Pareja i Associats contra les Interlocutòries de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictades en l’incident d’execució d’una sentència de la mateixa Sala, relativa a l’expropiació d’una finca al municipi de Martorell. Sentència del Tribunal Suprem núm. 392/2020, de 13 de maig.
En la seva recent sentència núm. 392/2020 de 13 de maig, la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha estimat una demanda per a la declaració d’error judicial interposada contra les Interlocutòries de 13 de desembre de 2017 i de 4 d’abril de 2018, dictades per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en l’incident d’execució d’una sentència de la mateixa Sala, relativa a l’expropiació per ministeri de la llei d’una finca al municipi de Martorell.
El litigi es remunta a l’any 2009, quan un particular va impugnar l’acord del Jurat d’Expropiació de Catalunya que va fixar el preu just d’una finca, l’expropiació de la qual havia instat davant de l’Ajuntament de Martorell. El TSJC, en la sentència núm. 736 de 26 de octubre de 2011 (actuacions núm. 423/2009), va apreciar que la valoració que havia efectuat el Jurat era improcedent, en tant que va tenir en compte l’edificabilitat bruta del polígon fiscal, quan havia d’haver considerat l’edificabilitat neta, en atenció a que la finca tenia la condició de sòl urbà consolidat. Tanmateix, la Sala va refusar fixar el preu just en els termes que sol·licitava el recurrent i va assenyalar que, atès que no havia quedat acreditat a través de les proves practicades quina era l’edificabilitat neta del polígon fiscal, el preu just s’hauria de determinar en execució de sentència a partir de la referida edificabilitat. La sentencia, a més, va especificar com s’hauria de determinar aquesta edificabilitat: concretament, dividint l’edificabilitat total del polígon per la superfície total d’aquest àmbit, excloent les superfícies no susceptibles d’aprofitament privat.
Una vegada la sentència va esdevenir ferma, es va tramitar el corresponent incident d’execució, en el marc del qual la Sala va requerir al pèrit que havia estat designat en el marc de les actuacions principals del procediment per tal que determinés el preu just d’acord amb els pronunciaments de la sentència. Nogensmenys, el pèrit no va calcular l’edificabilitat neta del polígons fiscal en el que es trobava la finca en els termes que s’indicava en la sentència (va dividir l’edificabilitat total per la suma de les superfícies construïdes, en lloc de dividir l’edificabilitat total per la superfície d’aquest àmbit, excloent les superfícies no susceptibles d’aprofitament privat) i, conseqüentment, va determinar el preu just desconeixent els pronunciaments de la referida resolució judicial ferma.
Malgrat aquesta actuació del pèrit, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva Interlocutòria de data de 13 de desembre de 2017, va acollir el càlculs que havia efectuat aquell i va fixar el preu just de la finca sobre la base del seu dictamen, en un import de 1.139.454,87 euros més 56.972,74 euros, en concepte de 5% de premi d’afecció. Aquesta Interlocutòria va ser ratificada per la de la mateixa Sala de 4 d’abril de 2018, que va desestimar el recurs de reposició interposat per l’Ajuntament de Martorell.
Així mateix, l’Ajuntament va preparar recurs de cassació contra les esmentades Interlocutòries, que va ser inadmès a tràmit per l’apreciació de la manca de concurrència d’interès cassacional objectiu per la formació de jurisprudència.
En aquest escenari, l’Ajuntament, a l’empara del que estableix l’article 293 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, va interposar una demanda per la declaració de l’error judicial en què incorrien les esmentades Interlocutòries de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Aquesta demanda va ser estimada per la referida sentència del Tribunal Suprem de data 13 de maig d’enguany.
En primer lloc, l’alt Tribunal no aprecia que la demanda fos inadmissible, com defensava l’Advocat de l’Estat, pel fet de no haver estat promogut l’incident de nul·litat d’actuacions. En aquest sentit, s’assenyala que la part demandant va actuar amb diligència esgotant els mitjans ordinaris d’impugnació de les Interlocutòries a les quals se’ls imputa errors i denunciant de manera oportuna la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (24 CE) tant en el recurs de reposició com en el posterior escrit de preparació del recurs de cassació.
I, en segon lloc, el Tribunal Suprem aprecia que la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC, en les Interlocutòries de 13 de desembre de 2017 i de 4 d’abril de 2018, es va apartar de manera injustificada de les bases fixades en la seva pròpia sentència de 26 de octubre de 2011 per a la determinació de l’apreuament, com a conseqüència d’un error evident i manifest i, més concretament, per la desatenció en la seva funció obligatòria d’examinar i sotmetre el referit dictamen pericial a les regles de la sana crítica.