El Tribunal Constitucional estableix que es podrà reclamar directament una indemnització per funcionament anormal de l’administració de justícia, per dilacions indegudes en els processos judicials, sense necessitat de plantejar un recurs d’empara prèviament

La sentència de la Sala Primera del Tribunal Constitucional núm. 135/2024, de 4 de novembre de 2024, té el seu origen en una demanda efectuada en matèria de prestacions de la seguretat social. En el cas concret, l’administració va denegar la renda activa d’inserció a la persona interessada, i la demandant va interposar el corresponent recurs contra aquesta decisió, que va recaure al Jutjat social núm. 8 de Sevilla. El referit Jutjat va fixar l’assenyalament del judici tres anys i mig després d’interposar-se la demanda.

Per aquest motiu la demandant, després d’interposar els corresponents recursos de reposició i de revisió per la dilació que aquest fet suposava i ser tots ells desestimats —el Jutjat va al·legar que no podia avançar la vista del procediment per causes estructurals i per la saturació que es trobava—, va presentar un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional.

En aquest recurs, la demandant va denunciar que se li havia vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per dos motius: (i) per considerar que tres anys i mig d’espera suposen una vulneració del dret a un procés sense dilacions indegudes (article 24.2 CE), i (ii) per falta de motivació de la resolució impugnada.

Pel seu costat, el Ministeri Fiscal va considerar que la demanda d’empara havia de ser estimada parcialment per haver-se vulnerat el dret fonamental a no patir dilacions indegudes, amb arguments similars als de la demandant. Contràriament, l’Advocacia de l’Estat va considerar que la demanda no havia de ser admesa per no tenir especial transcendència constitucional.

Doncs bé, el Tribunal Constitucional, un cop analitzada l’argumentació de les parts i en aplicació d’anterior doctrina constitucional (que alhora, deriva del Tribunal Europeu de Drets Humans), així com de forma específica, de la sentència 54/2014, de 10 d’abril, del Tribunal Constitucional, recorda que la idea de dilació indeguda no es pot identificar, només, com una mera infracció dels terminis processals o una excessiva durada temporal de les actuacions judicials, sinó que ha de ser el resultat de l’aplicació de les circumstàncies específiques del cas. Així mateix, estableix que el fet que la demora es degui a motius estructurals no comporta que sigui una situació justificada, perquè el ciutadà, en tot cas, és aliè a aquesta circumstància.

Partint d’aquesta doctrina, el Tribunal Constitucional va acabar declarant que s’havia produït una dilació indeguda perquè (i) el temps d’espera de tres anys i mig era molt major al temps mitjà d’espera en altres jutjats socials d’Espanya, i superior al temps que consta en altres sentències del Tribunal Constitucional on s’havia declarat la dilació indeguda; (ii) la resolució judicial podia tenir un impacte molt significatiu en la vida de la persona que havia presentat el recurs d’empara; i (iii) que el Jutjat estigués saturat per motius estructurals no era una causa suficient per neutralitzar la lesió del dret a un procés sense dilacions indegudes, ja que la situació no altera la seva naturalesa injustificada.

Per aquest motiu, el Tribunal Constitucional va declarar l’empara sol·licitada, per haver-se lesionat el dret fonamental de la recurrent a un procés sense dilacions indegudes. En tot cas, però, l’atorgament no incloïa la nul·litat de la resolució impugnada ni cap mesura d’anticipació de l’assenyalament, sinó que només va tenir i té efectes merament declaratius.

Com que només s’establien aquests efectes declaratius, el Tribunal va determinar que, en casos com el present, i on es justifiqui la dilació indeguda amb els criteris doctrinals utilitzats pel Tribunal Constitucional, es podrà compensar a la persona a qui se li hagi vulnerat el dret referit amb la deguda indemnització patrimonial per funcionament anormal de l’administració de justícia, que es podrà efectuar sense necessitat de plantejar prèviament un recurs d’empara.