El Tribunal Suprem concreta la seva jurisprudència en relació amb l’extensió dels efectes de les sentències fermes prevista a l’article 110 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa (Sentència del Tribunal Suprem núm. 1050/2022, de 20 de juliol).
El Tribunal Suprem s’ha pronunciat en la sentència número 1050/2022, de 20 de juliol, sobre l’extensió dels efectes de les sentències fermes prevista en l’article 110 de la Llei 19/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (en endavant, LJCA).
En el supòsit analitzat, la recurrent –professora contractada en règim de funcionària interina– havia sol·licitat l’extensió dels efectes d’una sentència que reconeixia els drets administratius i econòmics per antiguitat obtinguts per un altre funcionari interí. Atès que es tractava d’un supòsit d’idèntiques característiques, el Jutjat contenciós administratiu número 11 de Madrid va estimar l’esmentada extensió d’efectes.
La comunitat autònoma de Madrid va impugnar aquesta decisió davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (en endavant, TSJM), d’una banda, perquè va considerar que la decisió era contrària a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i, d’altra banda, perquè es trobava pendent de resolució davant del Tribunal Suprem (TS) un recurs de cassació que tenia per objecte determinar precisament la procedència del reconeixement dels drets en relació amb el qual es pretenia l’extensió d’efectes. No obstant això, el TSJM va desestimar la impugnació i la comunitat autònoma de Madrid va interposar recurs de cassació davant del TS.
El TS conclou que la finalitat de la regulació de l’extensió d’efectes de les sentències fermes és evitar la tramitació de múltiples i repetitius procediments quan aquests versin sobre matèria tributària, de personal al servei de l’administració pública o d’unitat de mercat, sempre que es compleixin els requisits establerts i, en especial, l’obligació que la sentència objecte d’extensió sigui conforme a dret. Per aquest motiu, el TS afirma que la raó de ser de l’article 110.5, lletra b, és el contrast amb la jurisprudència aplicable al supòsit concret, per tal d’evitar l’extensió d’un pronunciament contrari a dret.
En aquest sentit, el TS precisa que aquest exercici de contrast també requereix considerar els pronunciaments del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Constitucional en els supòsits que l’extensió d’efectes discutida pogués ser contrària a la seva respectiva interpretació del Dret de la Unió Europea o de la Constitució Espanyola.
Finalment, l’Alt Tribunal també considera que, en aquells supòsits en els quals resti pendent resoldre un recurs de cassació sobre la qüestió determinant de l’extensió d’efectes, és procedent acordar la suspensió de l’incident promogut fins a la resolució definitiva.
