El Tribunal Suprem estableix que només es pot cedir el dret a ser indemnitzat en els supòsits de responsabilitat patrimonial quan aquest dret ha sigut prèviament reconegut en un acte administratiu ferm o en una sentència ferma. Sentència del Tribunal Suprem núm. 53/2020, de 22 de gener.
El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la sentència núm. 53/2020, de 22 de gener, sobre la supletoritetat del dret civil en la jurisdicció contenciosa administrativa i, més concretament, sobre la cessió de crèdits derivats de la responsabilitat patrimonial en un supòsit en el qual una societat en concurs de creditors va vendre a la recurrent els drets de crèdit litigiosos sobre l’impost sobre la venda de determinats hidrocarburs generats entre els anys 2002 i 2009, a més de tots els drets i accions que ostentés la societat.
Per tal de discernir la qüestió referent a si pot ser cedit el dret a ser indemnitzat, el Tribunal, a efectes resolutoris, admet provisionalment que es tracta d’un dret de crèdit i resol que, en aquells supòsits en què no existeix ni normativa ni jurisprudència aplicable, com és el cas de la cessió de crèdits derivats de responsabilitat patrimonial, no es pot fer una aplicació supletòria automàtica del dret civil a tota situació administrativa no regulada atès que, en dret administratiu, quan el legislador ha volgut que existís una supletorietat del dret civil ho ha fet constar de forma expressa. Per tant, el Tribunal afirma que la supletorietat del dret civil no pot operar de forma indiscriminada.
D’acord amb l’anterior, el Tribunal Suprem busca una situació equiparable regulada pel dret administratiu i compara la qüestió plantejada amb la normativa de contractes del sector públic, tot assenyalant que en aquests casos únicament es permet la cessió quan l’únic que falta és cobrar. Per tant, el Tribunal considera que aquesta normativa és molt més restrictiva que la normativa civil i, atès que es tracta d’una situació similar a la cessió de crèdits derivats de responsabilitat patrimonial, arriba a la conclusió que aquests últims només es podran cedir quan existeixi un acte administratiu ferm o una sentència ferma que reconeguin el dret a ser indemnitzat.
Finalment, el Tribunal Suprem resol la qüestió de fons sobre si en el cas particular la cessió del dret a ser indemnitzat pot tractar-se d’una cessió de crèdits i afirma que no pot ser així, perquè en el moment de la cessió encara no s’havia interposat el recurs contenciós administratiu i perquè, en tot cas, es tractaria d’una cessió de tota la relació jurídica atenent que anteriorment al reconeixement de l’obligació no existeix un crèdit delimitat sinó l’esdevenir d’una relació jurídica.
La sentència compta amb un vot particular en el qual el Magistrat que el formula indica que, efectivament, no existia un crèdit litigiós en el moment de la cessió sinó que aquest ho va ser en el moment d’interposar el recurs contenciós administratiu. No obstant això, el Magistrat entén que la situació encaixa en la cessió anticipada de crèdit futur, admissible de conformitat amb l’article 1271 del CC i, en conseqüència, considera possible l’aplicació del Codi Civil i de la jurisprudència de la Sala primera del Tribunal Suprem en relació amb aquella figura jurídica.