El TS confirma la nul·litat del planejament urbanístic de l’àmbit d’actuació Mahou-Vicente Calderón (Madrid). Sentència de 20 de juliol de 2017.
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en una Sentència de 30 de maig de 2016, ja havia declarat nuls els instruments de planejament urbanístic d’aquest àmbit d’actuació perquè comportaven una actuació de transformació urbanística, i no una actuació de dotacions públiques, que requeria preveure la reserva d’habitatges de protecció pública establerta a l’article 10.b) del Text refós de la Ley de Suelo de 2008.
El Tribunal Suprem confirma aquest anterior pronunciament destacant que l’abast de l’actuació urbanística (i les seves conseqüències legals) ja no ve determinat pel nivell i grau de pormenarització del sòl urbà —declarant superada la seva anterior jurisprudència recaiguda en relació amb les previsions de la Llei de sòl de 1998, segons la qual el sòl urbà consolidat nio podia ser objecte de cap nova actuació de transformació urbanística que imposés als seus propietaris noves càrregues urbanístiques—, sinó pel nivell o grau de transformació urbanística a realitzar sobre un determinat sòl, de manera que fins i tot un sòl urbanitzat pot ser objecte d’una actuació de transformació urbanística global, en quin cas s’han de preveure les corresponents càrregues urbanístiques pels seus propietaris. El TS reconeix, però, que no es pot sotmetre als propietaris de sòl urbà consolidat a reformes successives i que no responguin a noves concepcions globals urbanístiques (FJ 7è).
Sobre la base d’aquest argument, el TS confirma que en l’àmbit d’actuació Mahou-Vicente Calderón (Madrid), de sòl urbà consolidat, no es preveia una actuació de dotacions públiques, perquè no hi havia increment de dotacions públiques i perquè comportava una veritable reforma i renovació de la urbanització del sòl.
En aquest sentit, el TS aprofita l’ocasió per definir què s’ha d’entendre per actuació de reforma o renovació i per actuació de dotació. Segons diu, la primera consisteix en una actuació destinada a crear ciutat i que s’emmarca en el marc de creativitat discrecional del planificador urbanístic, mentre que la segona consisteix en una actuació destinada a millorar la ciutat (aconseguir una ciutat millor).