La potestat de comprovació d’una declaració responsable o comunicació prèvia no està subjecte a termini; pot dur-se a terme durant tot el temps d’exercici del dret o de l’activitat a què es refereixin.
En la sentència de 8 de març de 2023 (ECLI:ES:TS:2023:884), el Tribunal Suprem resol el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència de 14 de setembre de 2020 de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (recurs d’apel·lació 163/19), el qual tenia per objecte determinar si l’exercici de les facultats de comprovació, control i inspecció que tenen atribuïdes les Administracions Públiques per a verificar les declaracions responsables i les comunicacions que permeten l’exercici d’un dret o l’inici d’una activitat des del dia de la seva presentació, estan sotmeses a termini o si, pel contrari, el seu exercici no està sotmès a cap límit temporal i poden dur-se a terme mentre l’exercici el dret o es desenvolupi l’activitat a què es refereixen.
El TSJC va entendre en la sentència de 14 de setembre de 2020 que les Administracions Públiques no poden exercir les facultats de comprovació de les declaracions responsables i comunicacions més enllà del termini supletori de tres mesos de l’article 42.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (actualment, article 21.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment administratiu comú de les administracions públiques), i que una vegada superat aquest lapse de temps només poden actuar per les vies impugnatòries i garanties de la revisió d’ofici. El TSJC va considerar que acceptar que les facultats de comprovació de les declaracions responsables i comunicacions poden exercir-se sense cap límit temporal atempta contra el principi de seguretat jurídica.
Doncs bé, en la sentència de 8 de març de 2023, el TS revisa el pronunciament del TSJC i assenyala que des del punt de vista estrictament jurídic-administratiu les declaracions responsables i comunicacions prèvies no constitueixen un acte administratiu, ni tan sols un acte presumpte, per la qual cosa no pot parlar-se d’una fermesa que requereixi acudir al procediment de revisió d’ofici per exercir les facultats de comprovació en relació amb les mateixes, a diferència del què succeeix amb les autoritzacions i llicències. I, per altra banda, el TS afegeix que les potestats de control i inspecció de les declaracions responsables i comunicacions prèvies han de poder exercir-se durant tot el temps que duri l’exercici de l’activitat, perquè del tenor literal de l’article 69 de la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el Lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, no es desprèn que les referides potestats estiguin sotmeses a un termini màxim.
El TS també argumenta el seu pronunciament sobre la base que amb les declaracions responsables i comunicacions, que faciliten la lliure prestació de serveis, s’estableix una gestió compartida entre l’Administració i els ciutadans en la gestió dels serveis i que, en aquest nou context, és exigible als ciutadans la bona fe que en les referides declaracions i comunicacions es compleixen les condicions per a l’exercici de drets o activitats, mentre s’exerceixen i es duen a terme, la qual cosa ha de poder ser verificat en qualsevol moment per l’Administració, a qui s’imposa l’obligació d’acceptar l’eficàcia de la simple manifestació dels ciutadans.
Per aquests motius, el TS arriba a la conclusió que “las potestades de comprobación en una declaración responsable o comunicación previa, conforme a la normativa general en vigor, no está sujeta a plazo alguno y puede realizarse durante todo el tiempo de ejercicio del derecho o de la actividad a que se refieren dichos actos del ciudadano.”
