L’execució d’una sentència que ordena l’enderroc d’un immoble no requereix la prèvia fixació de les indemnitzacions a favor de tercers de bona fe.
El Tribunal Suprem interpreta l’article 108.3 de la LJCA.
En un recurs de cassació interposat contra una interlocutòria del TSJ de Cantàbria que estimava la continuació de l’execució d’una sentència de demolició d’uns habitatges que incomplien la legalitat urbanística, el TS interpreta l’article 108.3 LJCA, relatiu a l’exigència d’establir les garanties necessàries en els casos d’enderroc per ordre judicial d’immobles que vulneren la legalitat urbanística. La interpretació d’aquest article havia estat un tema molt controvertit, especialment des de la declaració d’inconstitucionalitat d’uns preceptes similars continguts a tant una llei càntabra com una galega (SSTC 92/2013 i 82/2014).
Segons el criteri del Tribunal, l’exigència, prèviament a l’enderroc, de prestació de garanties suficients per respondre de les indemnitzacions degudes a tercers de bona fe no requereix que les indemnitzacions hagin sigut reconegudes com a degudes en un procediment contradictori diferent i autònom del d’execució. És a dir, no procedeix tramitar, amb anterioritat a l’enderroc, un procediment de responsabilitat patrimonial o un incident d’execució de sentència on es declari el dret del tercer de bona fe i es determini la quantitat líquida exigible. El Suprem considera que la necessitat de constitució d’una garantia prèvia a la demolició és simplement un tràmit integrat en l’execució de la sentència, consistent en l’adopció de mesures d’assegurament suficients per a respondre al pagament de les indemnitzacions que es puguin reconèixer a tercers de bona fe, amb posterioritat i al marge del procés d’execució.