Per calcular si s’ha produït un increment o bé una disminució del valor d’un terreny a efectes de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) no s’han de considerar les despeses d’urbanització satisfetes pel propietari transmitent amb posterioritat a la seva adquisició. Sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 2019.
En la sentència de 12 de març de 2019 (ROJ STS 958/2019) el Tribunal Suprem es pronuncia i fixa doctrina sobre una altra qüestió que afecta el càlcul de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU o també conegut com a impost de plusvàlua) i sobre la qual encara no s’havia pronunciat en cap de les últimes sentències que ha dictat en relació amb el mateix impost, després de la sentència del Tribunal Constitucional núm. 59/2017, d’11 de maig, que va declarar la inconstitucionalitat dels articles 107.1, 107.2.a) i 110.4 del Text refós de la Llei d’hisendes locals (TRLH) —inconstitucionalitat parcial pel que fa als dos primers preceptes i total pel que fa al darrer precepte, com hem exposat en anteriors comentaris de les sentències del Tribunal Suprem—.
En aquesta ocasió, en una sentència que era molt esperada, el Tribunal Suprem es pronuncia en relació amb el paper que tenen les despeses d’urbanització satisfetes pel propietari d’un terreny a l’hora de determinar si en la seva transmissió s’ha produït, o no, un increment de valor, en comparació amb el seu preu d’adquisició.
En el cas resolt pel Tribunal Suprem, el propietari del terreny va adquirir-lo quan tenia la condició de sòl rural i, amb posterioritat a la seva adquisició, aquest terreny va ser objecte d’una actuació de transformació urbanística, en execució de la qual el propietari va haver de fer front a la seva obligació de satisfer les despeses d’urbanització. Una vegada urbanitzat, el propietari del terreny el va transmetre i l’Administració tributària local va emetre la liquidació de l’IIVTNU perquè va concloure que en la transmissió del terreny es va produir un increment de valor, en comparació amb el seu preu inicial d’adquisició (com a sòl rural).
Disconforme amb la liquidació de l’IIVTNU el propietari del terreny va al·legar que les despeses d’urbanització que havia satisfet per tal que assolís la condició de sòl urbanitzat s’havien d’afegir al preu inicial d’adquisició del terreny, com si es tractés d’una inversió, i que el major preu d’adquisició del terreny resultant de la suma de les despeses d’urbanització feia que en la seva transmissió com a sòl urbanitzat no s’hagués produït en realitat cap increment de valor.
En la sentència que s’està comentant el Tribunal Suprem es pronuncia sobre aquesta concreta qüestió i conclou, a diferència del què al·legava el recurrent, que, a efectes de determinar si es produeix, o no, el fet impossible de l’IIVTNU, les despeses d’urbanització satisfetes pel propietari d’un terreny amb posterioritat a la seva adquisició no es poden considerar com un major preu d’adquisició del terreny, perquè s’integren en el seu valor de transmissió —que el Tribunal Suprem interpreta que ha de ser necessàriament superior al valor de les despeses d’urbanització satisfetes pel propietari del terreny—.
En concret, la doctrina que fixa el Tribunal Suprem en la sentència que es comenta és la següent:
“La doctrina de la cuestión de interés casacional que ha de ser fijada es que, para calcular la existencia de un incremento o de una disminución del valor de los terrenos en el IIVTNU, a los efectos del artículo 104.1 TRLHL, los gastos de urbanización soportados con posterioridad a la adquisición del terreno cuya posterior enajenación determina el hecho imponible, no deben considerarse como un mayor precio de adquisición puesto que se integran en el valor de los terrenos, como elemento del incremento de valor que se refleja en el precio de transmisión.”