Sentència del Tribunal Constitucional número 209/2015, de 8 d’octubre. Aquesta sentència resol el recurs d’inconstitucionalitat plantejat en relació amb els apartats a) i c) de l’art. 4.2 de la Llei 2/2013, de 29 de maig, de renovació i modernització turística de Canàries, i tracta un supòsit, freqüent, de col·lisió entre la lliure prestació de serveis i les possibles limitacions —urbanístiques i mediambientals— que el legislador pot establir en exercici de les seves potestats.
Per una banda, l’article 4 de la Llei 2/2013 establia que només s’atorgarien autoritzacions prèvies per a places d’allotjament turístic a les Illes de Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife quan aquestes tinguessin per objecte la nova implantació d’establiments en determinats supòsits, entre d’ells, els que preveien els apartats impugnats: “a) establiments hotelers amb categoria de cinc estrelles o superior” i “c) establiments extra-hotelers, sempre que el planejament territorial no ho prohibeixi expressament, exigint-se pels apartaments la categoria de cinc estrelles o superior.”
A pesar que el Govern i el Parlament de Canàries sostenien que els articles impugnats perseguien la sostenibilitat del model turístic de les Illes Canàries, el Tribunal Constitucional considera que els arguments esgrimits per aquells no responien, en cap cas, a raons imperioses d’interès general.
El Tribunal Constitucional considera, que els citats preceptes de la Llei 2/2013 vulneren la regulació prevista en la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici (normativa estatal que va transposar la famosa Directiva de Serveis o Directiva Bolkestein), la qual té el caràcter de legislació bàsica de planificació general de l’activitat econòmica a l’empara de l’art. 149.1.13 de la Constitució Espanyola.
Així doncs, el Tribunal Constitucional afirma que la limitació –rectius, restricció– del legislador canari que implicava que els hotels i apartaments turístics que no tinguessin la categoria de cinc estrelles o superior no poguessin obtenir l’autorització prèvia, no guardava cap mena de connexió directa amb les raons imperioses d’interès general que esgrimien –la protecció del medi ambient o l’ordenació urbana o planificació del territori– sinó que responia a una determinada política turística (FJ 5è). De fet, ni en el Decret 142/2010, de 4 d’octubre, pel qual s’aprova el reglament de l’activitat turística d’allotjament i es modifica el Decret 10/2001, de 22 de gener, pel qual es regulen els estàndards turístics –on es feien referència a qüestions com els estàndards d’equipaments i dotacions comuns, dimensions de les zones que poden ser destinades a allotjaments, zones de serveis o el serveis que es poden prestar, entre d’altres– ni en l’exposició de motius de la Llei 2/2013 es feia cap mena de referència a les suposades raons que podrien arribar a justificar la limitació de l’atorgament de les autoritzacions per tal d’ aconseguir els suposats objectius mediambientals o de planificació del territori.
En conseqüència, el Tribunal Constitucional estima el recurs d’inconstitucionalitat i conclou que el règim d’atorgament d’autoritzacions previst en les lletres a) i c) de l’art. 4.2 de la Llei 2/2013, de 29 de maig, de renovació i modernització turística de Canàries resulta contrari a la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici i, per tant, inconstitucionals.