STS 2015/5627, de 2 de novembre. El Tribunal Suprem (TS) confirma la improcedència d’un plec de clàusules administratives particulars que regia la licitació d’un contracte d’obra convocada per GISA i en el qual es preveia l’obligació de l’empresa adjudicatària de concedir a l’esmentada entitat un crèdit equivalent al 100% del preu de l’obra.
La Confederació Nacional de la Construcció (CNC) va impugnar davant la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC la Resolució de 3 de desembre de 2010 del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, que desestimava el recurs especial en matèria de contractació que va interposar contra el plec de bases que regia la licitació i l’execució del contracte d’execució d’obres de la construcció del nou centre de formació professional del sector de l’automoció a Martorell, per un import de 16.305.000 €.
En concret, la CNC impugnava les determinacions relatives al termini de pagament i al tipus d’interès, doncs les considerava contràries a la Llei 30/2007, de Contractes del Sector Públic, així com a la llei 3/2004, de mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. En aquest sentit, la CNC considera que aquestes tenien la finalitat d’eludir la prohibició de pagament aplaçat i comportava l’abonament d’un interès financer inferior al de demora establert per la Llei. Per tot això, les considera abusives i nul·les, i creu que s’ha vulnerat el principi d’igualtat de tracte.
Aquestes bases, objecte del conflicte, exigien al contractista la concessió d’un crèdit a la Gerència d’Infraestructures de la Generalitat de Catalunya (GISA), ara Infraestructures de la Generalitat de Catalunya S.A.U (IGC), per un import equivalent al 100% del preu de l’obra, que s’amortitzaria en cinc anualitats, generant un tipus màxim d’interès de l’Euríbor +3.
El TS fa seves les consideracions de la sentència del TSJC i declara el caràcter abusiu, d’acord amb l’article 9.1 de la Llei 3/2004, d’aquestes determinacions en el plec de bases que imposaven al contractista l’obligació de concedir un crèdit a qui li adjudica el contracte. Entén que proporciona una liquiditat addicional a favor del creditor i que aquesta obligació suposa un obstacle a la lliure contractació, doncs limita la possibilitat d’aspirar a l’adjudicació només a aquells contractistes que, a més de posseir la capacitat general per a la realització del contracte, tan econòmica com tècnica, comptin, a més, amb una solvència financera suficient com per suportar la càrrega del cost durant el temps determinat que duri l’execució del contracte.